Un article d’una membre de l’Associació Papallones
Estem vivint canvis a la societat que ens estan portant a replantejar tots aquells paradigmes o creences que arrosseguem des de petits.
En l’àmbit de l’educació està sorgint una nova manera de veure l’infantesa. A nivell curricular el nen i la nena han passat a ser el centre d’interès, on el joc s’utilitza com a mètode de treball i el docent no és el que imparteix el coneixement sinó el que acompanya el desenvolupament de l’alumne facilitant-li les eines necessàries per tal d’assolir els objectius proposats.
A nivell emocional està començant un gran moviment de pares, mares i educadors que miren a la canalla de manera més conscient i respectuosa. Des d’aquesta mirada és impossible estar a favor dels premis, càstigs, “el racó de pensar”, etc.
Per una banda, el càstig produeix un efecte fictici i momentani, és a dir, quan s’acaba el càstig els nens poden pensar que són lliures per fer el que volen de nou, en realitat no acaben d’entendre que la seva conducta o actitud pot tenir conseqüències en ell mateix o en una altra persona. Tampoc ajuda a l’infant a empatitzar amb el dolor o malestar que ha provocat, ans el contrari, només ha après que ell/ella ho passa malament quan fa una cosa que no és acceptada per l’adult.
En lloc de castigar, hauriem d’observar, veure què hi ha darrera d’aquella acció “dolenta”, quina necessitat emocional o física té el nen o la nena, i des d’aquesta mirada, fer un acompanyament amorós i respectuós. Per tant observar i percebre què seria allò adequat en aquell moment. Probablement el nen o la nena no estarà receptiu o receptiva per escoltar el discurs de l’adult que té com objectiu solucionar el problema el més aviat possible.
Potser en “l’ara” podriem validar la seva emoció, cuidar que no es faci mal o faci mal a un altre i posteriorment, en “el després” parlar d’allò que va passar.
Per altra banda, educar mitjançant els premis o el reforç positiu, és l’altre cara de la mateixa moneda i pot tenir un efecte contrari ja que moltes vegades es posa més interés en la recompensa que en l’acció que es duu a terme. També pot fer que els nostres fills o alumnes es tornin dependents dels elogis externs provocant així nois i noies indecisos que no confien en els seus propis judicis o avaluacions.
Per motivar de forma constructiva i despertar una mentalitat de creixement en els nens i nenes hem d’oblidar-nos de les lloances, hem de parar atenció, utilitzar frases descriptives i centrar-nos en el procéss de les seves accions.
Finalment, podem arribar a la conclusió que tant els càstigs com els premis tenen grans conseqüències a nivell emocional. Per als adults és la forma més ràpida d’exercir control sobre els infants, però crec que tots volem una generació que actuï per motivacions pròpies, sabent distingir entre allò que és correcte i allò que no ho és.
Lizy Zelada